Joan Roma

JUBILACIÓ ACTIVA. Si mirem enrere, la majoria dels qui estem jubilats, no hauríem arribat a les edats que tenim, 30, 40 o 50 anys enrere. Només hem de recordar les edats en les que vam perdre els nostres pares i avis, per donar-nos compte de l’allargament de les nostres vides, fins el punt de que l’esperança de vida per aquest 2025, és de 84 anys. Una de les més altes del món. Els estudis ens diuen que l’esperança per a les dones se situa en els 86,3 anys, i la dels homes en 81,1. Doncs bé, no solament estem parlant d’aquest allargament sinó que es preveu ampliar-lo, en els propers anys. Em permeto recordar que tenim més de 3.000 persones que han superat els 100 anys. Una edat que fins fa quatre dies es considerava impossible. Ara, segur que algun o altre dels estimats lectors, coneix algun home o dona, que els ha superat, ni que sigui per poc. Vaig al tema. Si la jubilació ens arriba, en un moment encara dolç per a fer activitats, tinguem clar que quantes més en fem, millor per al cervell i el físic, en general. Bé, com sempre, amb seny. No cal trencar barreres i voler fer el que no s’ha fet durant la vida activa laboral, però mantenir activitat, és essencial en tots els aspectes. I aquí és on volia anar. Si estem en condicions, és bo apuntar-se a unes quantes activitats que ens permetin sortir de casa, i socialitzar que vol dir parlar, jugar, ajudar, col•laborar o participar en el que sigui, allà on sigui. I si de col•laborar i participar parlem, res millor que aportar el nostre gra de sorra a qüestions socials, culturals, de lleure o d’oci. Personalment, no m’agrada dir que sóc jubilat, sinó pensionista, per deixar clar que continuo actiu en diversos àmbits i sectors. Mai he imaginat una vida contemplativa, passiva, inactiva. En absolut. Hi ha un munt de coses per fer i de gent per ajudar, de manera que dedicar unes hores i dies, a causes socials, és una via per retornar a la societat, el que aquesta m’ha donat. Fa prop de 25 anys, vaig decidir treure unes poques hores a la setmana, per dedicar-me a activitats socials, en tant que voluntari de Creu Roja. La primera feina que em van donar, vist el meu currículum, fou donar classes de català a immigrants, procedents d’arreu del món que vivien a Berga i comarca. Per aquelles classes, van passar unes 850 o 900 persones Ara fa deu anys, Creu Roja va obrir el Centre Internacional de Protecció a Refugiats, a Berga i vaig canviar el català pel castellà, perquè molts es queden a Catalunya, però altres poden anar arreu d’Espanya. En aquests deu anys, dec haver ensenyat el castellà a unes 450 o 500 persones. I aniré fent, mentrestant el cos i el cervell aguantin. Produeix una gran satisfacció constatar que dedicar tres matins a la setmana, permet ajudar de forma essencial, a trobar feina i emprendre una nova vida, aquí. A banda d’aquesta feina, fa molts anys publico cinc articles a la setmana, en diversos mitjans de comunicació i alhora assessoro alcaldes i regidors de la Catalunya central, aprofitant els meus quaranta anys a la sala de màquines d’un ajuntament. I sí, després faig activitats més pròpies dels que es diuen jubilats, com anar a caminar, llegir molt, escoltar música o practicar ioga, i anar al cinema. Perdoneu aquesta descripció personal, però és per animar als lectors jubilats / pensionistes, o a prop d’esdevenir-ne que hi ha un munt d’activitats a l’espera de voluntaris. En el meu cas, dono classes, però és que a Creu Roja hi ha una vintena d’activitats de tota mena que necessiten qui les dugui a terme. Però, també hi ha un munt d’altres ONG, entitats locals, clubs, associacions, ets, en les que es pot donar un cop de mà. En resum, donar és rebre i segur que ens allarga la vida i ens la fa més satisfactòria.

TORNA LA MILI? Aquí no, però hi ha un bon nombre de països europeus que no solament en parlen, sinó que comencen a preparar-la. El dos més grans i rellevants, per nombre d’habitants i potència militar, França i Alemanya, la volen introduir, primer per a voluntaris, i si cal, més endavant per contingents concrets. Situació similar es dona a Polònia. Els més propers a Rússia, fa temps que la tenen implantada: Suècia, Finlàndia, Estònia, Lituània, Letònia i Noruega. Estem, doncs, en un canvi radical de visió de perill, arran la invasió de Rússia a Ucraïna. El que podia semblar “ciència ficció” es va convertir en realitat, i mentrestant tinguem a Putin, al capdavant de la Federació russa, el món occidental i amb ell, el global, estarà en perill. Pels qui tenim una certa edat, la mili formava part de la nostra vida i l’assumíem amb millor o pitjor filosofia. Va ser suprimida el 9 de març de 2001. Ha passat a la història i es lògic que les joves generacions no la tinguin en la memòria, si de cas, només per les explicacions del pare o familiars que exposin anècdotes, a cada reunió familiar. Per alguns, va ser un molt mal tràngol, per causes diverses. Hi hagueren abusos i males pràctiques en alguns indrets, però en molts altres imperava la conllevància i donar compliment a les normes i regles més elementals. En el meu cas, després d’haver estat en diverses escoles, com intern, va ser un passeig militar, mai tant ben dit. Però, em va descobrir una Espanya que no coneixia. Em va sorprendre i molt que molts dels que provenien d’altres regions, tinguessin molt baixos nivells d’educació, símptoma de mancances generalitzades en l’escolarització, fins el punt de que un no menyspreable percentatge, fossin analfabets. He de dir que em vaig quedar a Catalunya i aquest xoc cultural em va marcar per sempre, perquè em va fer veure quines diferències podia haver en un mateix país. També em permeté implicar-me en uns primers passos com voluntari, donant classes d’alfabetització, o llegint i escrivint cartes de soldats que les rebien o les enviaven als seus amics i familiars. I per responsabilitats pròpies de caporal primer, en funcions de sergent, en traslladava algunes desenes ,cap a tallers de formació, on aprenien oficis diversos que després de la mili els va permetre viure en altres condicions. En fi, que cada casa és un món i cada experiència s’explica segons com va anar. En el meu cas, fou clarament instructiva i productiva, en guardo un molt bon record. I considero no seria mala idea pensar en algunes formules de formació i preparació, en àmbits i sectors, segons conveniències dels cridats a files. A França i Alemanya plantegen un servei militar voluntari, amb una duració de prop d’un any, a partir dels 18 anys i amb remuneracions que anirien dels mil als dos mil euros. Si els contingents fossin molt escassos, hi ha plantejaments de fer convocatòries per sorteig. En pocs mesos, tindrem propostes clares i concretes com per a poder discutir, amb més fonament de causa ,que ara mateix. Però reitero l’interès en estudiar el model perquè podria ser una bona experiència per a molts joves que encara no tenen clar cap on encarar la vida, i en aquests espais, no solament s’aprenen tècniques i paràmetres militars, sinó molts altres aspectes que poden servir per a la vida civil. Vull recordar que molts dels que feien la mili van sortir amb carnet de conduir, ja no solament de vehicles familiars sinó de camions. Ara, hi ha multitud de carreres, dintre la carrera militar, lligades a les noves tecnologies que obliguen a especialitzar-se i que només tenen una fina separació de les activitats civils. En fi, de moment no es contempla aquesta possibilitat a Espanya, però si van avançant les propostes a nivell de la UE, i dels països integrats a l’OTAN, potser caldrà variar de criteri. En uns mesos ho veurem.

USO Y ABUSO DE LAS INSTITUCIONES. Cuando hablamos de honestidad en política, no solo nos referimos al apartado de buen uso de los fondos públicos, también lo hacemos respeto a los cargos institucionales, y muy especialmente al papel que deben jugar las instituciones. Cada una tiene un cometido, pensado y plasmado en la Ley de Bases de Régimen Local, en el caso de los ayuntamientos, consejos comarcales y diputaciones; en los estatutos de cada una de las CCAA, y finalmente en la Constitución, en los casos del Congreso y el Senado. Hay que reconocer que la Constitución gozaba de buena salud, hasta la llegada al poder del PP y VOX que han creído poderla interpretar a su gusto, y no solo eso, tergiversarla y usarla contra todos los demás, especialmente si se trata de ir contra el Gobierno y el PSOE, en general. Produce vergüenza ajena, ver como se gobierna y se usa el Senado. Nada que ver con sus principios fundacionales y las normas que lo deben regir, siguiendo el reglamento interno que nunca puede contradecir a la Constitución. Así era, hasta la llegada del PP, y disponer de mayoría absoluta, entendida como la vía para hacer y deshacer a su antojo. Hemos visto las más sectarias decisiones y actuaciones, de su existencia, con el objetivo de castigar al gobierno. Ahora mismo, ver como se quiere llamar a comparecer ante la Comisión de investigación de Koldo García, a Paco Salazar es una muestra clara de convertir el Senado en un arma contra el PSOE. Que un caso claro de vulneración del código ético del PSOE, se quiera dirimir en el Senado, en una Comisión que nada tiene que ver con ello, es un despropósito que muestra hasta dónde puede llegar el PP, en su desesperada actuación contra el PSOE. Les da igual el desprestigio que ello conlleva, y peor aún, el traspaso de la legalidad, simplemente para ver si puede dañar a su adversario, convertido en enemigo. Hasta aquí, ningún partido se había atrevido a llegar. Pues bien, tenemos ya un precedente, al que van a seguir otros, porque la desesperación del PP por no haber conseguido formar gobierno, es de tal calibre que nada les importa el prestigio de las instituciones y preservar la legalidad. Y si el Senado se ha convertido en arma contra el PSOE, lo mismo hace con las CCAA, en las que gobiernan. No hay reparo alguno en utilizar fondos públicos para atacar al gobierno central. Sea para promover recursos, llevarlo ante los tribunales, con motivo aparente o sin ninguno, o para torpedear acuerdos generales. Lo mismo podemos afirmar de las actuaciones municipales, en ayuntamientos o diputaciones. Todo puede servir para actuar contra decisiones del gobierno central, incluso en los casos en que éstas benefician claramente los propios intereses. Da igual. Las órdenes son de atacar por todos los medios, cualquier resolución gubernamental. Es así como se deteriora la convivencia entre instituciones, y lógicamente entre ciudadanos. La crispación crea más crispación y lleva a desconfiar de todas las instituciones, gobernadas por todos los partidos. El PP, no quiere ver el daño general que produce, y lo que costará recuperar el prestigio y respetos perdidos, cuando la actual generación de dirigentes, pase a la historia y sea sustituido por otra. Los que hemos actuado y servido en distintos cargos institucionales, hemos tenido siempre en cuenta la preeminencia del respeto a la legalidad y nunca utilizar el cargo para beneficio propio o del partido. Somos servidores públicos, no servidores de los intereses particulares o partidistas. Todo lo contrario de los cargos del PP, y sus compañeros de viaje, pertenecientes a VOX que creen poder ocupar el poder, para servirse de él. Es lógico pedir a Pedro Sánchez resistir, para hacer frente a unos usos y abusos que no deben ganar nunca. Nos jugamos los principios básicos de la democracia. Ahora, tienen algunos vientos a favor, pero pronto se girarán en contra, y el poder del pueblo devolverá las cosas a su justo sitio. Si en el pasado fuimos capaces de superar duros trances, también lo conseguiremos ahora. El manual de resistencia lo hemos ejercido todos los que hemos ostentado cargos de responsabilidad pública. Y ahí continuamos.

CONVICCIONS I ACTUACIONS FEMINISTES. A vegades, la lentitud i la burocràcia interna, malmet un dels principals emblemes de l’ADN socialista: la ferma, radical i històrica defensa del feminisme. Aquests dies, hem conegut uns retards inacceptables en la defensa d’unes companyes socialistes, agreujades per Paco Salazar. No parlem d’un militant de base, sinó d’un càrrec rellevant. Ara, ja ex càrrec i fins i tot ex militant, però pel cas, en una situació o altra, la reacció de la direcció hauria d’haver estat immediata i contundent. Tampoc s’ha fet com cal, en un altre cas, situat a Torremolinos. Al final, la companya va haver de portar el cas a fiscalia. I és després ,que el partit ha actuat. Son dos casos, coneguts en molts pocs dies de diferència que ens han sacsejat a tots els que portem anys, molts anys, a peu del canó, contra tota mena de discriminacions, faltes de respecte o atacs a les persones. I vist com estan les coses, no podem permetre ni un pas enrere, en els avenços que el partit ha aconseguit. Toca, doncs, ara sí, però amb caràcter permanent, posar mesures molt radicals, contra qui traspassi línies vermelles, en aquest àmbit concret. I toca fer-ho, precisament per demostrar als altres partits, i a la societat en general que el respecte a les persones i amb elles, les dones, no té cabuda, cap de les manifestacions masclistes, siguin a l’interior del partit, siguin a les institucions, al carrer o a casa. Ha costat molts esforços i una eternitat arribar on som, a nivell legislatiu, però de poc serveixen les lleis sinó hi ha un canvi de mentalitat i de comportament a tots els espais i a tots els nivells. A la vista dels dos darrers casos hi ha encara, una enorme distància entre el que prediquem , proposem i legislem, i el que encara passa . Es que ha de quedar clar que si rebutgem i lluitem contra la corrupció, autèntic desastre pel funcionament de la democràcia, amb igual fervor i contundència ho hem de fer a l’hora de rebutjar i lluitar contra el masclisme. I s’ha de fer des de la base, des de qualsevol racó del país, sigui qui sigui que no es comporti com és de rigor. Aquí no valen càrrecs ni excuses de gracietes, bromes o situacions especials. La radicalitat s’ha d’imposar perquè a tothom li quedi clar que hi ha tolerància 0 en aquest tema, com l’hem imposat per altres qüestions, igualment vitals per al projecte socialista. Les dues darreres actuacions conegudes, vull pensar, serviran per activar ressorts més ràpids i eficaços per tallar d’arrel futurs comportaments inadequats. Per fer-ho real i radical, tothom ha de col·laborar i participar, i si cal, intervenir. Radicalitat i immediatesa, son fonamentals.

APRENDRE CATALÀ A BATZEGADES Molt propi d’aquest país, les arrencades de cavall i parades d’ase, en multitud de qüestions, i com no podia ser d’altra manera, també en el tema del català. Quan dic “en el tema del català” em refereixo a la constatació de la forta davallada en el seu ús. Si mirem estadístiques comprovarem la crisi que pateix. Alguns partits i entitats, haurien de fer acte de contrició, respecte de quines van ser les seves actuacions durant els anys del procés. No se’n vol parlar i encara menys reconèixer els greus errors comesos, molts dels quals van produir un allunyament i pèrdua de simpatia, davant proclames com “un sol país, una sola llengua”, deixant clar que esdevenir independents, suposaria imposar el català com a llengua única. Ara ,molts neguen aquell missatge, com altres moviments contraris a tot el que suposava el castellà, lligat a usos i costums d’Espanya, entesa com un Estat opressor, i alhora antiquat en tots els aspectes, al contrari de Catalunya, avançada de la modernitat. En fi, alguns diran que d’aquelles tempestes arriben aquests fangs. La qüestió és que les dades estadístiques han espantat tothom, i s’ha cridat a sometent, pensant que amb unes quantes mobilitzacions i crides a reconduir la situació, ja n’hi haurà prou. No, no, el mal és més profund i requereix de mesures molt ben estudiades i portades a la pràctica, amb grans dosis de diplomàcia i mà esquerra. I no veig que anem per bon camí. Pensar en un manifest que tothom aprovi i que remeti a tots els pobles i ciutats l’encomana de facilitar classes de català, i el seu ús en el màxim de llocs i ocasions possibles, està bé, però no n’hi ha prou. Les actuacions han d’anar molt més lluny, fins aconseguir que tothom en prengui consciència i actuï en conseqüència. I és que actuar a batzegades no és la millor manera per entomar el tema. Ara mateix ,conec un munt d’ajuntaments, entitats, sindicats, organitzacions, ets, que han posat en marxa cursos de català amb dosis d’elefant. Cursos diaris, a raó de 4 o 5 hores seguides, per tal de fer en deu dies, les 45 hores bàsiques que requereix la normativa per aconseguir papers, per la via de l’arrelament social. Com aquest, n’hi ha d’altres, a diferents nivells en que també es vol comprimir, en pocs dies, el que fins ara era habitual fer en un trimestre o semestre. Fer-ho més comprimit i seguit, no necessàriament vol dir, millor. Tot necessita el seu temps, i els que ens dediquem a l’ensenyament sabem que tenir i mantenir l’atenció durant hores, és impossible. Només amb dosis convenients , sàviament conduïdes es poden aprofitar els cursos. Així que no vulguem ara imposar dosis d’elefant quan el que convé és pedagogia fina. Tots sabem que és millor la pluja fina que les tamborinades d’aigua. Doncs això, deixem les batzegades per a d’altres oficis. L’ensenyament es regeix per la mesura, en tots els seus components. I més, en qüestió d’idiomes.

QUAN LA FAUNA NO ES GESTIONA BÉ. Sol passar que quan arriba un Govern amb ganes d’actuar sobre tots els àmbits i sectors, li cauen responsabilitats i peticions que portaven anys, en el bagul dels records. Estem en plena operació contra la PPA (pesta porcina africana), després d’haver-la trobat en uns quants exemplars de porcs senglars, dintre la zona del Parc de Collserola. La resposta ha estat immediata amb mobilització de tots els mitjans disponibles, d’aquí i de fora. Si disposem d’una UME ( Unitat Militar d’Emergències) s’ha de fer servir i mostrar que no només està per apagar incendis o lluitar contra danys climàtics, sinó també disposa de serveis contra epidèmies i altres desastres biològics o químics. Es una unitat multi funcions que alguns van criticar quan el president Zapatero la va crear, i ara és copiada per múltiples països, arreu del món. Tornant al tema, dono algunes dades extretes d’informes que m’arriben, en funció de càrrecs que he ostentat. Es calcula que a nivell d’Espanya, hi havia l’any 1990, una població d’uns 200.000 porcs senglars. Doncs bé, l’any passat (2024) la xifra havia augmentat fins 1,3 milions. Sí, sí, heu llegit bé, un milió tres-cents mil exemplars. Pel que fa Catalunya, el càlcul se situa entre els 200 i els 250.000, sent la província de Girona on hi ha més abundància. De totes maneres, en les zones properes a les grans ciutats, hi ha 15 exemplars per quilòmetre quadrat, quan la UE recomana entre 2 i 4. Aquestes xifres, ja mostren les desproporcions, i també la manca de gestió adequada, des de fa molts anys. Com en tot, el que no s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present. Afegeixo una darrera xifra, procedent de la meva experiència diària, en tant que habitant en una zona rural, responsable d’un ajuntament, durant uns quants decennis. El poble ,com tants altres del voltant, han tingut la caça del porc senglar, com una de les activitats habituals, al llarg de la vida, passant de pares a fills, coneixements, tradicions i usos; a més d’escopetes i gossos ensinistrats. Doncs bé, si anys enrere, en una setmana es podien caçar una dotzena de peces, ara poden arribar a les quaranta o cinquanta. Precisament, un dels grans reptes de totes les societats de caçadors, i amb elles del propi Govern és com donar sortida adequada als milers de tones de carn que suposen aquestes caceres. Aquí encara es consumeix poca carn de caça, de manera que molta va a l’exportació, però pagant a preus irrisoris als caçadors. Hi ha en marxa una campanya del Govern per a fomentar el consum d’aquesta carn. En altres països, és molt habitual trobar restaurants especialitzats on se’n pot menjar tot l’any. I bé, arribats on som, toca emprendre canvis considerables per fer els deures que no s’han fet, en els darrers decennis. I s’han de fer tots alhora, per evitar la repetició de situacions com la que tenim. Una, és facilitar la feina de les societats de caçadors. Totes, es troben amb massa burocràcia i poc reconeixement. Hi ha problemes de relleu, en gairebé totes. Un cert menysteniment i fins i tot criminalització, no els hi ha fet cap bé. Deixo clar que no sóc caçador, però conec i reconec la indispensable feina que fan, a més de gaudir d’una activitat necessària, com podem veure. S’han de fer campanyes, com la d’ara, per donar a conèixer els perills de les sobre poblacions de fauna salvatge, perquè pot produir aquests danys. I ara parlem de porcs senglars, però un altre dia parlarem de conills, cabirols o cérvols. Totes les masses piquen, i la bona gestió suposa regular creixements i sosteniment, com perquè no esdevingui negatiu per a les persones i altres animals, domèstics o no. No s’ha fet en el passat, toca fer-ho en el present.

CONTRA CORRUPTOS I CORRUPTORES. Es evidente el profundo daño que produce cualquier escándalo de corrupción, pero mucho más, cuando se produjo durante el tiempo de pandemia. Para todos los que ostentábamos cargos institucionales, supuso una lucha contra reloj, conseguir mascarillas, primero para nuestros médicos y enfermeras, luego para los trabajadores de la brigada de mantenimiento, y a continuación para el resto del personal. Y solo al final, para los cargos políticos, para poder interactuar con nuestro personal, y con los ciudadanos, en general. La rabia e indignación son inmensas, a la vista de la corrupción de personas sin escrúpulos que imponían condiciones, más propias de actuaciones gansteriles que comerciales, a empresas y administraciones de todos los niveles. Dicho esto, hay que reivindicar una inmensa mayoría de empresas y particulares que buscaron y ofrecieron material sanitario a precios de mercado, e incluso rebajados, para facilitar su compra. También tenemos que reivindicar el trabajo de miles de personas que se pusieron a fabricar material, de manera artesanal y/o industrial, dejando de lado lo que estaban haciendo hasta ese momento. Fui testigo directo de lo que expongo porque como alcalde, estuve en trámites para adquirir y repartir material sanitario básico, desde el primer momento en que todavía se discutía que tipo de material era el obligatorio. Así que, caiga quien caiga y que todo el peso de la ley les haga pagar por sus actuaciones y sirva para próximas crisis que seguro llegarán por un lado u otro. Ahora estoy pensando en el caso de la Diputación de Almería, pero también de la Comunidad de Madrid y otros lugares de España. No fueron muchos, al menos los que conocemos, pero hay que perseguirlos por todos los medios posibles. Y puestos a hablar de corrupción, similar indignación produce lo que se va conociendo del llamado “caso Koldo”. Parece increíble que a estas alturas de la historia, todavía haya alguien que crea que puede actuar fuera de la ley sin que nadie se entere. Y sean capaces de traicionar amigos y partido, por una simple mejora de sus condiciones económicas, destinadas a lujos estúpidos. ¿Cómo se puede ser tan imbécil para apartarse del recto camino y destrozar la propia vida y la de todo el entorno? ¿Les ha valido la pena? El daño producido ha sido inmenso, especialmente para los que hemos dedicado toda nuestra vida, a la cosa pública. Durante años, decenios, hemos demostrado que la política es pedagogía y que no solo hay que ser honesto sino también parecerlo. Nada de gastos inútiles, ostentosos ni sobreros porque el dinero público, es de todos y a todos hay que rendir cuentas. Nada de comidas exquisitas ni de celebraciones particulares, pagadas con dinero del erario público. No, no, si se quería celebrar algo en privado, se pagaba del propio bolsillo. Ni cafés tontos, ni vermuts de capricho. De aquí, la indignación por unos pocos, muy pocos que nos dañan a todos. Pero aquí quería llegar. En números redondos, somos unos 80.000 los cargos políticos, en el conjunto de España. Sí, sí, si sumamos, alcaldes, concejales, consejeros comarcales, diputados provinciales, diputados autonómicos, nacionales y senadores, con sus respectivos asesores y miembros de los gobiernos, llegaremos a esta cifra. No podemos tolerar que unas docenas al año, ensucien nuestras trayectorias. Pero los tenemos, así que hay que depurarlos y estudiar nuevas fórmulas para detectarlos mejor y más pronto. Nunca llegaremos a eliminarlos del todo, porque la estupidez humana es infinita, pero sí dejarlos en mínimos, muy mínimos. Y a partir de aquí, ser mucho más duros y contundentes contra los corruptores. Tienen que rendir cuentas y ser perseguidos con similar prontitud y consecuencias que los corruptos. Ahora tenemos varios casos en los que actuar, y dejar claro que, unos y otros, van a terminar de similar forma. Solo así reduciremos al mínimo los casos futuros. Pero dejemos claro que la corrupción no campa por España, a sus anchas. Se han ido perfeccionando los trámites administrativos como para que sean excepción los casos de saltarse las reglas. La inmensa mayoría de cargos públicos son honestos. Que nadie lo ponga en duda por duros que sean los casos, que ocupan la actualidad política y social.